Passa al contingut principal

Encara té sentit una Escòcia britànica?


Reproducció de la revista  Sàpiens

La tardor del 2014, coincidint amb el 700 aniversari de la batalla de Bannockburn -la victòria escocesa més important en el context de les guerres d’independència-, els escocesos decidiran si finalitzen la unió que han mantingut amb els anglesos des del 1707

Xavier Solano Dimarts, 24 d'abril de 2012
Edimburg
Anterior
Següent
Edimburg, capital d'Escòcia
Brendan Howard / Shutterstock
Alguns historiadors assenyalen la història i els canvis que aquesta ha imposat sobre els anomenats pilars bàsics de la unió com la principal causa de la consolidació del moviment independentista escocès. Mentre que alguns analistes diuen que la unió ha estat el millor que podia haver passat a un país que estava mancat d’autoconfiança i que, al principi del segle XVIII, sortia d’una època caracteritzada per la fam i la misèria, d’altres, en canvi, asseguren que la unió ha estat, en termes generals, perjudicial per al país. 

Escòcia va ser la segona nació més rica del món com a conseqüència de formar part de l’imperi Britànic, però paradoxalment, més de dos milions d’escocesos van haver d’emigrar entre l’any 1815 i la Segona Guerra Mundial. Això demostraria que els considerables beneficis econòmics generats per la unió només van recaure en una minoria de la població. En canvi, com a contrapartida, el país de cultura celta va haver de cedir la seva independència política, que va passar a dependre d’un parlament controlat pels anglesos.


L’imperi Britànic
Els escocesos no van poder fer realitat el seu projecte colonial particular de Darien, actualment part del Panamà, però la unió els va proporcionar l’accés a les colònies britàniques. Aquest recurs va afavorir una revifada econòmica miraculosa, inèdita per a qualsevol petit país europeu de l’època, amb l’excepció d’Holanda.

Així, els escocesos estaven presents a l’Índia, Austràlia, Nova Zelanda, el Canadà i les grans extensions territorials a l’Àfrica i l’Àsia. A més, estaven sobrerepresentats. Entre el 1850 i el 1939 una tercera part de tots els governadors colonials eren escocesos, tot i que aquests només representaven el 10% de la població a la Gran Bretanya. 

Intel·lectualment, l'Imperi també va facilitar que Escòcia participés en el corrent de la Il·lustració. El filòsof David Hume, el primer economista modern, Adam Smith, el poeta Robert Burns, el fundador de la sociologia, Adam Ferguson, o el fundador de la geologia, James Hutton, van ser alguns dels escocesos que van contribuir en aquest moviment.

La desfeta d’aquest vast imperi és, sens dubte, un element històric cabdal a l’hora d’entendre el sorgiment del moviment independentista.


La religió
La història d’Escòcia, com la de moltes altres nacions, està íntimament lligada a la religió. Escòcia té la seva pròpia Església, la presbiteriana, que conjuntament amb l’Església anglicana, que és l’església oficial d’Anglaterra, conformen les dues branques del protestantisme més importants de la Gran Bretanya. 

L’Església d’Escòcia va veure en la unió l’oportunitat de preservar la seva existència com l’Església nacional d’Escòcia Històricament, a una banda hi havia els presbiterians i, a l’altra, els catòlics i els episcopalians. Les dues faccions estaven armades i sempre a punt per revoltar-se si el rei es mostrava favorable a l’altra facció.

Els presbiterians van guanyar la batalla política en aconseguir aprovar una llei que estipulava que l’Església escocesa havia de romandre presbiteriana, com a mínim, mentre durés la unió. Quaranta anys després, també van guanyar la batalla militar quan a la batalla de Culloden, els jacobins, que eren els catòlics i episcopalians, van ésser derrotats. Tot i així, el 1801, amb l’annexió d’Irlanda a la unió, hi hagué una immigració massiva d’irlandesos a Escòcia que revifà el conflicte. 

Amb el temps, però, les raons religioses per defensar la unió han anat desapareixent. Primer de tot, per la secularització. També perquè el sector catòlic escocès ara és més procliu a la independència. Una altra raó és per la desaparició de les comunitats protestants de classe treballadora, que històricament tendien a concedir el vot als conservadors. Finalment per l’arribada de pràctiques religioses d’altres indrets del món que no tenen una posició definida sobre la possible independència escocesa. 

Un antic enemic comú
El proteccionisme que oferia el mercat britànic és un altre dels factors que, amb el pas del temps, ha deixat de tenir sentit. Amb la globalització i la creació de la Unió Europea els escocesos gaudeixen d’un mercat molt més ampli per a la seva indústria. Ara, la necessitat d’una marina reial per defensar el comerç escocès és del tot irrellevant. 

Un altre element que ha mantingut els britànics units ha estat l’existència d’un enemic comú, com ho foren, per exemple, els francesos, que en la nova Europa han passat a ser socis; els alemanys a les guerres mundials, que foren vençuts, o l’imperi Soviètic, que es va desintegrar. 

Altres factors unionistes importants que han desaparegut o que han perdut rellevància són el poder de la monarquia, que ara ja només té un paper simbòlic; l’actitud de part de les elits escoceses, que no acaben d’estar prou convençudes de la conveniència d’Escòcia dins la unió; o el Parlament i el Govern britànic, que, amb la creació del Parlament i el Govern d’Escòcia, han perdut el monopoli en l’esfera pública. 

Així doncs, arribats en aquest punt, no resulta estrany que molts escocesos d’avui en dia es preguntin quin sentit té continuar formant part del Regne Unit. Tot i així, hi ha veus que discrepen. Aquestes adverteixen que el Regne Unit no es troba en una situació de perill de desintegració, o si més no, a curt termini. I és que el Regne Unit encara manté alguns elements atractius que garanteixen la seva unitat, com ara els hàbits, la tradició, la inèrcia de pertànyer a una mateixa comunitat política durant tant de temps, la cultura comuna, uns mateixos valors, la BBC, la llengua, les relacions familiars i, sobretot, la lluita per tornar a viure moments de prosperitat. 

Encara té sentit el Regne Unit per a alguns dels seus ciutadans? Aviat la història ens traurà de dubtes.

Entrades populars d'aquest blog

Ara diuen que no sóc de Riudarenes.

On ara hi ha la piscina de ca l'Oller, hi havia una casa que els meus pares, en Josep, també conegut per en  Pitu , i la Pilar, van anar-hi a viure quan es van casar. Allà vaig néixer jo, davant l'església. M'hi vaig estar un any, diu la mare, fins que vam anar a una casa que els pares es van fer a la carretera de Santa Coloma. Tinc algun amic de tota la vida que, encara ara, de broma, em diu el nen de la carretera. Si bé és cert que he passat algunes temporades fora de Riudarenes, mai he tret ben bé els dos peus del poble que més m'estimo i que considero el meu poble, en el sentit del lloc d'on sóc. De menut, hi vaig anar a col·legi, hi vaig jugar a basquet i a futbol. Més endavant, de jove, vam formar un grup de rock amb dos amics, en Xavier Bou, que malauradament ens va deixar, i en Jordi Vila, que és molt bo tocant la guitarra. En aquell grup, que es deia Riu Rock, jo tocava el baix i vam fer el nostre primer concert a la rectoria . Si  mireu la foto, jo sóc el

Us deixo el vídeo de Riuesplet TV on es pot veure l'acte de presentació que vam fer al centre Polivalent 1 d'Octubre el passat 30 d'abril.

Breu presentació.

  Em presento a conseller nacional per La Selva i en aquest blog podeu trobar informació sobre mi, ja que hi he anat publicant les coses que feia en els darrers anys, sobretot del vessant polític, però també hi trobareu publicacions d'altres àmbits, com la meva afició a escriure. Vaig néixer al bonic poble de Riudarenes, on ara en sóc l'alcalde, l'any 1965. Sóc funcionari de carrera al departament de justícia de la Generalitat de Catalunya i ho combino amb la feina d'alcalde i conseller de recursos humans del consell comarcal de la Selva. A més, tinc la mania d'escriure. Aquesta passió m'ha permès publicar dues novel·les. La raó per la qual em presento a conseller nacional de Junts per la comarca de La Selva és perquè m'agrada i m'identifico amb aquesta formació política que crec que hem de fer créixer entre tots, amb compromís i implicació.