Passa al contingut principal

Més enllà del meu destí

Més enllà del meu destí és la narració d'un viatge passada a la ficció. El protagonista comença el seu relat a Zàmbia, recula memorant l'inici del seu trajecte a Zimbàbue i després ens situa a Malawi. El relat continua travessant Tanzània i Kènia per acabar al llac Victòria, per la banda d'Uganda.

Més enllà del meu destí, de moment, només es pot adquirir a Amazon, en versió Kindle per e-books; 3,70 Euros, o en paper, Tapa blanda; 8,35 Euros.
En aquesta mateixa pàgina, a dalt a la dreta, trobareu l'enllaç directe.

Alguna vegada, de petit, havia pensat fer-me missioner. M’imaginava que aniria a l’Àfrica per ajudar els pobres i els oprimits. Amb el temps, els desigs de la infantesa, com tantes altres coses, tendeixen a quedar en no res. Tot allò se’m va esvair. Les voluntats d’un nen, però, sempre deixen un pòsit per a més endavant, i l’anhel de visitar l’Àfrica em va perdurar fins a l’adolescència. Un dia, quan ja era una mica més que jove, vaig agafar la motxilla i m’hi vaig plantar. Havia triat un punt de partida i certs esdeveniments em van marcar un punt d’arribada. Tenia gairebé tres mesos per anar amunt i avall i conèixer una mica aquell continent. No era una missió, ni una feina, ni res de semblant. Què m’havia de pensar jo que traspassaria dels llocs on el meu destí em dugué. Tot el que em va passar en aquell viatge pot semblar increïble, però va anar així.














https://leer.amazon.es/kp/embed?asin=B06Y5V96N7&preview=newtab&linkCode=kpe&ref_=cm_sw_r_kb_dp_ZY1.ybP2DTP6H

Entrades populars d'aquest blog

Us deixo el vídeo de Riuesplet TV on es pot veure l'acte de presentació que vam fer al centre Polivalent 1 d'Octubre el passat 30 d'abril.

Ara diuen que no sóc de Riudarenes.

On ara hi ha la piscina de ca l'Oller, hi havia una casa que els meus pares, en Josep, també conegut per en  Pitu , i la Pilar, van anar-hi a viure quan es van casar. Allà vaig néixer jo, davant l'església. M'hi vaig estar un any, diu la mare, fins que vam anar a una casa que els pares es van fer a la carretera de Santa Coloma. Tinc algun amic de tota la vida que, encara ara, de broma, em diu el nen de la carretera. Si bé és cert que he passat algunes temporades fora de Riudarenes, mai he tret ben bé els dos peus del poble que més m'estimo i que considero el meu poble, en el sentit del lloc d'on sóc. De menut, hi vaig anar a col·legi, hi vaig jugar a basquet i a futbol. Més endavant, de jove, vam formar un grup de rock amb dos amics, en Xavier Bou, que malauradament ens va deixar, i en Jordi Vila, que és molt bo tocant la guitarra. En aquell grup, que es deia Riu Rock, jo tocava el baix i vam fer el nostre primer concert a la rectoria . Si  mireu la foto, jo sóc el

Un any de mandat.

A mitjans de juny farà dotze mesos que sóc alcalde. Déu n'hi do quin any! Ha passat de tot: onades de calor, el temporal Glòria, canvis interns de l'ajuntament, la crisi del coronavirus que encara no hem superat, i entremig, un terratrèmol amb epicentre al nostre municipi. Tots aquests imprevistos ens han requerit esforços i ha comportat deixar de banda alguns projectes que esperem recuperar quan la situació canviï. Malgrat tot, però, hem pogut avançar feina interna per redreçar el rumb del nostre municipi. En aquest sentit, al mateix temps que gestionem la crisi derivada de la Covid-19, hem aprovat ordenances importants, com el reglament de circulació dins el municipi, o la regulació del tràmit d'obres menors, entre altres. Els canvis que fem, els projectes que encarreguem, els reglaments que aprovem són feina que ens serveix per posar les coses en la bona direcció. Un dels projectes més avançats, és la sala de plens, que té una doble urgència. D'una banda, complir