Passa al contingut principal

Inici de la novel.la: No semblo jo

Parava de ploure, finalitzava la tempesta d’una tarda d’estiu i el sol lluitava per fer-se present. Es formava l’arc de Sant Martí. L’intendent Rodríguez hi repenjava la mirada a través de la finestra del seu despatx. En l’amor, no estimar gaire és un mitjà per ser estimat de segur, Va pensar en Rodríguez. Es trobava en un monòleg interior ple de melangia. Amb la mà dreta aguantava un cigarret que l’ajudava a seguir encantat. Era una tarda d’estiu dedicada al record, vés a saber per quina raó. Hi ha pensaments insistents que vénen un dia i tornen l’endemà sense que els fem cas, de vegades per manca d’ànim, d’altres per inoportuns, fins que un dia ens agafen tous, asseguts en una butaca, o ajaguts al llit, o tal vegada fent una activitat rutinària que requereix poca atenció, i és aleshores quan s’acomoden al nostre costat i ens absorbeixen el pensament. I estant així, l’home es trobava totalment absent, pensant en ella, en aquella dona de serveis que havia estimat. Evocava el seu rostre en una ardent intimitat. El record d’aquell amor l’havia atrapat com si la penombra del passat s’instaurés com a únic present admissible. L’home era absort quan el ring del telèfon va trencar la seva meditació. En retornar-ne, els ulls li miraven de manera desorbitada, la ment li pessigollejava de tal manera que li va caldre una pausa abans de respondre, Sí? Digui? Sí, sí, bé, gràcies, adéu. Va penjar el telèfon despreocupat, fos qui fos no li havia dit res d’important, si més no, de prou important per impedir-li tornar a les seves reflexions. S’encalçà de nou en la remor d’aquella evocació. Va encendre el cigarret, lent, minuciós, va agafar el diari que reposava damunt la taula i va tornar-se a mirar la fotografia de la portada. El cos de la noia sagnant damunt la moqueta l’esgarrifava. De fet, aquell rostre de noiajove amb forats de bala esgarrifaria qualsevol que en mirés la fotografia. Aquell esfereïdor retrat. Hom es pregunta si no es podia haver donat la mateixa informació estalviant als lectors l’esgarrifall que el retrat provocava. Alguns d’ells comentaven, a la sortida dels quioscos, aquella notícia que tots els diaris recollien en primera pàgina, tot i que només un s’havia atrevit a publicar de manera ampliada, i en color, la fotografia del cadàver. Aquella fotografia mostrava, amb tota la seva crueltat, el cos d’una noia jove perforat per les bales. No crec que l’haguessin publicat si la difunta fos filla del primer ministre, Va dir un lector, mentre que un altre opinava que tot anava a pitjor i va acabar amb aquella frase feta que tant es diu en aquests casos, No sé pas on arribarem al pas que anem. També hi va haver un ciutadà que va justificar la portada tan agressiva per la voluntat més imperant del sistema, Qui sap si darrere de tot això no hi ha una estratègia mercantil per vendre diaris, a la gent li agrada la sang, Va dir aquell anònim lector. Però en fi, això ja són problemes que deixarem córrer. L’intendent Rodríguez va obrir la pàgina vuit del diari, on es relatava la notícia amb més detalls, i va llegir-la per tercera o quarta vegada.La policia va detenir la nit passada M. P C., acusat de l’assassinat d’una prostituta . La noia va ser trobada morta a l’habitació 484 d’un luxós hotel de la ciutat, probablement víctima d’un crim passional, segons sospites dels investigadors. L’home, que va ser detingut a la mateixa habitació on sembla que s’havien produït els fets, va disparar a boca de canó contra Elena C. R., que tenia vint-i-quatre anys i, segons sembla, residia il·legalment al país i exercia la prostitució.

Entrades populars d'aquest blog

Ara diuen que no sóc de Riudarenes.

On ara hi ha la piscina de ca l'Oller, hi havia una casa que els meus pares, en Josep, també conegut per en  Pitu , i la Pilar, van anar-hi a viure quan es van casar. Allà vaig néixer jo, davant l'església. M'hi vaig estar un any, diu la mare, fins que vam anar a una casa que els pares es van fer a la carretera de Santa Coloma. Tinc algun amic de tota la vida que, encara ara, de broma, em diu el nen de la carretera. Si bé és cert que he passat algunes temporades fora de Riudarenes, mai he tret ben bé els dos peus del poble que més m'estimo i que considero el meu poble, en el sentit del lloc d'on sóc. De menut, hi vaig anar a col·legi, hi vaig jugar a basquet i a futbol. Més endavant, de jove, vam formar un grup de rock amb dos amics, en Xavier Bou, que malauradament ens va deixar, i en Jordi Vila, que és molt bo tocant la guitarra. En aquell grup, que es deia Riu Rock, jo tocava el baix i vam fer el nostre primer concert a la rectoria . Si  mireu la foto, jo sóc el

DISCURS DE PRESA DE POSSESSIÓ.

DISCURS DE PRESA DE POSSESSIÓ DE L’ALCALDE.  Dissabte,1 5 de juny de 20 19 Benvolguts ex-regidors , ex-regidores , regidors, regidores de l’Ajuntament de Riudarenes. El passat 2 6 de maig vam exercir el nostre dret a escollir els nostres representants municipals i avui acaba una part d’aquest procés, la presa de possessió dels nous regidors i regidores i l’elecció de l’alcalde. T inc l’honor d'haver  rebut l’encàrrec de ser e l nou Alcalde de Riudarenes. Això, em provoca una barreja de sentiments. D’una banda, avui és un dia molt emotiu per a mi, d'una  altra, sento una gran responsabilitat. De menut, vaig estudiar en aquesta escola del costat, vaig jugar en aquests patis i vaig córrer per aquests carrers, és a dir, he crescut en aquest poble, que ara tinc l’orgull de ser-ne l'alcalde. La meva raó de posar-me en política, s’identifica molt amb allò que deia un català tan universal com Pau Casals: Viure no és suficient, cal participar. És cer

Breu presentació.

  Em presento a conseller nacional per La Selva i en aquest blog podeu trobar informació sobre mi, ja que hi he anat publicant les coses que feia en els darrers anys, sobretot del vessant polític, però també hi trobareu publicacions d'altres àmbits, com la meva afició a escriure. Vaig néixer al bonic poble de Riudarenes, on ara en sóc l'alcalde, l'any 1965. Sóc funcionari de carrera al departament de justícia de la Generalitat de Catalunya i ho combino amb la feina d'alcalde i conseller de recursos humans del consell comarcal de la Selva. A més, tinc la mania d'escriure. Aquesta passió m'ha permès publicar dues novel·les. La raó per la qual em presento a conseller nacional de Junts per la comarca de La Selva és perquè m'agrada i m'identifico amb aquesta formació política que crec que hem de fer créixer entre tots, amb compromís i implicació.