Josep Solé Turon

Spain could wield veto over Scotland's EU membership

2012-01-23T12:19:00.001+01:00

Independence for Scots could embolden separatists in Catalonia and Basque region, Madrid fears

Spain is standing in the way of Scotland's ambitions to become an independent nation within the European Union because of fears that it could spark the break-up of the Spanish state.

Spanish officials have registered concerns with counterparts in the United Kingdom over the Scottish government's independence blueprint, senior Whitehall sources confirmed yesterday.

Spain has indicated it could block an independent Scotland's accession to the European Union, sources said. It has already refused to recognise Kosovo's existence as an independent state. Madrid fears such moves will encourage separatist ambitions in Spanish regions, particularly Catalonia and the Basque region. Spain's refusal to recognise Kosovo has frustrated the former Serbian province's ambitions to enter the union.

The Catalan premier, Artur Mas, last week drew parallels with Scotland as he argued for a new financial deal with Madrid. "Spain refuses to speak publicly about Scotland at this stage," a senior Foreign Office source said yesterday. "But they have been making it clear for a number of years they are apprehensive about the prospect of Scotland becoming independent. The renewed debate about the referendum has started it all again."

A senior UK minister said: "We understand the Scottish view is they would wish to join the UN but they would not wish to join Nato. They might wish to join the EU, but we fully expect Spain to block it, fearing it might encourage the separatist spirit on their doorstep."

A Spanish veto would undermine claims an independent Scotland could immediately operate as a viable state. Although Alex Salmond insists Scotland would be able to join the EU following a "yes" vote in a referendum, experts maintain membership would not come automatically.

An official House of Commons briefing paper on the subject points out decisions on membership must be agreed unanimously by all EU member states. It added: "It is worth considering, if there is a continuing UK, it would have a vote on an independent Scotland's accession application, as would other member states with their own internal regional independence issues, such as Spain."

Professor Thomas Giegerich, an international law expert at Edinburgh University, said it would be "diplomatically difficult" for Scotland to join the EU after a "yes" vote, with other member states "reluctant" to anger the UK. However, a Scottish National Party spokesman said it was "preposterous" to suggest that Scotland could be excluded from the EU. He said: "Scotland has been an integral part of the EU for almost 40 years. An independent Scotland would be a succession state, not an accession state, and there is no provision for citizens of the EU to be expelled."

The implications an independence vote could have beyond UK borders emerged as the latest front in a war of attrition between London and Edinburgh. Mr Salmond will begin a counteroffensive this week with the launch of a consultation on an independence referendum. On Tuesday, the First Minister will be in London to promote the idea of a "new union of independent countries".

Michael Moore, the Secretary of State for Scotland, called on Mr Salmond to use his launch "to address the key issues that currently stand in the way of a referendum". He added: "I hope they will acknowledge the Scottish Parliament does not have the power to hold a legal referendum, and that a Section 30 order devolving that power is the best way to proceed.

David Cameron permetrà el referèndum d'independència d'Escòcia

2012-01-09T14:08:00.000+01:00

El govern britànic, però, exigeix que la consulta es faci en els propers 18 mesos amb una sola pregunta,

Edimburg l'acusa de voler “interferir” en els assumptes escocesos

09/01/12 10:57 - LONDRES - ACN

El líder de l'SNP i primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond Foto: REUTERS.

El govern britànic del conservador David Cameron permetrà a Escòcia celebrar un referèndum d'independència vinculant, però només si Edimburg compleix amb una sèrie de condicions. Londres està a punt de publicar un informe sobre la independència d'Escòcia que demana que la consulta es faci en els propers 18 mesos i que tingui una sola pregunta de 'sí o no'. Cameron ha assegurat en declaracions a la BBC que és molt “injust” que els escocesos “no sàpiguen quan se'ls preguntarà, quina pregunta se'ls farà i qui és responsable de fer-la”. Per això, defensa que Londres “deu” als escocesos una proposta “justa, legal i decisiva”.

Per la seva banda, el primer ministre escocès, Alex Salmond, ha defensat la posició del seu govern perquè va aconseguir “una mandat molt clar del poble d'Escòcia per celebrar un referèndum en la segona meitat d'aquesta legislatura, i això és exactament el que farem”. El líder de l'SNP vol que la consulta se celebri cap el 2014, i no descarta fer-la amb més d'una pregunta, incloent-ne una sobre la plena autonomia fiscal. La seva número dos, Nicola Sturgeon, ha acusat Cameron “d'intentar interferir” en un assumpte que creu que han decidir el parlament i el govern d'Escòcia.

“Potser hauria d'estar relaxat sobre tot això perquè com més intenta el govern conservador interferir en la democràcia escocesa, em sembla que més gran esdevé el suport per la independència”, ha dit Sturgeon en declaracions a la BBC. La viceprimer ministra escocesa ha alertat, però, que el tema és un debat “de principi democràtic” i que és el govern de l'SNP qui ha de decidir sobre com “procedir”. Segons Sturgeon, la idea de marcar un límit de 18 mesos per la celebració d'una consulta vinculant és “absurda”.

Per la seva banda, el primer ministre britànic, David Cameron, ha alertat que el pla de Salmond és esperar un temps per “intentar crear una situació” que permeti a la causa independentista “créixer”. Segons Cameron, Salmond “sap que els escocesos, de cor, no volen una completa separació del Regne Unit”. El primer ministre britànic considera “injusta” aquesta situació i diu que cal “decisió” per “acabar amb aquest tema”.

Una setmana clau

Es preveu que aquesta setmana el govern britànic publiqui un informe amb les recomanacions legals sobre com s'hauria d'organitzar un referèndum per la independència d'Escòcia. El text, segons les primeres filtracions a la premsa, defensaria la necessitat d'un acord entre el parlament de Westminster, a Londres, i el de Holyrood, a Edimburg, per tal que la consulta fos vinculant. A més, l'informe alertaria de la necessitat de fer la consulta el més aviat possible perquè la “incertesa” estaria suposadament perjudicant la salut de l'economia del Regne Unit. Si finalment es confirmés aquest escenari, Alex Salmond podria optar per fer la consulta a mitjans del 2013 seguint les pautes de Londres, portar el cas als tribunals o tirar pel dret amb el risc de trencar les relacions amb Westminster.

Melcior, Gaspar i Baltasar: tres astròlegs perses.

2012-01-04T21:26:00.000+01:00

La història dels Reis Mags d'Orient.

La dels Reis Mags d’Orient és, de llarg, la festa més coneguda i celebrada del nostre cicle nadalenc. I, en canvi, només un dels quatre evangelis canònics, el de Mateu, en dóna notícia, i ho fa bastant escaridament i enigmàticament. Ni tan sols n’explicita els noms, el nombre o la procedència exacta dels visitants. Van existir realment? Eren de races diferents? Eren reis? I sobretot: si la Bíblia no ho diu, qui va batejar els populars visitants que, guiats per una estrella, van arribar a Betlem? En definitiva: qui eren els Reis Mags?

On és el rei dels Jueus?

Diu l’Evangeli segons sant Mateu: “Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes. Poc després van arribar a Jerusalem uns mags que venien de l’orient i que preguntaren: ‘On és el rei dels jueus, que acaba de néixer? Hem vist allà a l’orient la seva estrella i venim a inclinar-nos davant d’ell’. La notícia va torbar molt el rei Herodes, i amb ell tot Jerusalem”. A continuació, el rei, que volia saber el lloc exacte del naixement, interrogà els nouvinguts, que assenyalaren Betlem de Judea, recordant, a més, que era el lloc indicat per diferents profetes de l’Antic Testament per al naixement del Messies.

Seguint l’estrella

Acte seguit Herodes els deixà marxar demanant-los que l’informessin, abans de tornar cap al seu país, del lloc exacte on era l’infant, de manera que també ell pogués anar a adorar-lo. Llavors els mags continuaren el seu camí, sempre seguint l’estrella, fins que just s’aturà al lloc on era Jesús. I continua el relat: “Van entrar a la casa, van veure el nen amb Maria, [...] es postraren davant d’ell i van obrir els cofres que portaven per oferir-li presents d’or, encens i mirra. I com que un somni els va advertir que no havien de reveure Herodes, se’n van tornar al seu país per un altre camí”. Acte seguit, i com a conseqüència directa d’aquest episodi, ve la tristament famosa matança dels innocents i la fugida a Egipte de Jesús, Maria i Josep. Herodes ordenà matar tots els nens menors de dos anys; però un àngel s’aparegué en somnis a Josep i l’avisà a temps perquè se n’anés lluny amb la dona i el fill. La família no tornà a casa, a Natzaret, fins després de la mort del rei jueu. Dels mags vinguts de l’orient, però, no se’n torna a dir res més.

Per què no hi ha un exèrcit europeu?

2011-12-28T12:59:00.002+01:00

peR QUÈ PASSA? / SEGLE XXI

Les prioritats econòmiques i

polítiques de la UE dificulten

la creació d'un model unificat

de defensa.

En els paquets de propostes

que els mandataris de la UE

avaluen per retornar a una certa

estabilitat financera, no s'hi

inclou la possibilitat d'unificar els exèrcits dels estats

europeus en un de sol, una mesura que sens dubte

representaria un gran estalvi pressupostari per a tots els

països. Per què ningú no s'ho planteja?

Víctor Gavín (text)

Unamuno: "Justo es que España pierda Cataluña"

2011-12-12T12:01:00.000+01:00

Cultura recibe la donación de unas cartas inéditas del filósofo a Azaña en las que revela la inminente independencia catalana

“Me preparé por lo menos las bases de la reunión de la nación española y la catalana ya que Cataluña [sic] ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España y constituirse en Estado absolutamente independiente”, se lee en veloz caligrafía que Miguel de Unamuno (1864-1936) tiró sobre las cuartillas amarillentas la Nochebuena de 1918, destinadas a su amigo Manuel Azaña (1880-1940).

En la primera de una suculenta colección de cartas, que recorren las paradas políticas de España durante la primera mitad del siglo XX, que ha llegado hasta la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura por donación del coleccionista Santiago Vivanco, Unamuno pide a Azaña la suplencia de una conferencia en el Ateneo de Madrid. Por esas fechas el prestigio de Unamuno y el volumen de sus ensayos hacen que la Residencia de Estudiantes culmine la edición de sus Ensayos en siete volúmenes. Después de navegar por las explicaciones sobre su ausencia, le apunta que su conferencia “cursaría sobre la soberanía catalana” y el uso “de la lengua con consideraciones sobre el conflicto de dos culturas”. “La fórmula, como dicen los políticos, es sencillísima y en pocas palabras la expondría yo”, continúa sin ningún amago.

"No puede haber dos ciudadanías", dijo Unamuno en el Congreso en 1931

Su explicación “sencillísima”: “En tiempos de Felipe IV se perdió Portugal conservando Cataluña, en tiempo de nuestro Habsburgo de hoy, Alfonso XIII, siendo su canciller Canalejas, se pensó en conquistar Portugal y del triunfo, descontado en el Palacio de Oriente, de Alemania se esperaba la anexión de Portugal y la formación del Imperio Ibérico, vulgarizándose España; justo es, pues, que al ser ésta derrotada con Alemania –la mentalidad neutral que dijo Romanones (el político que ve más claro y obra más turbio) era una alianza clandestina con aquel a quien se creía vencedor futuro– justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra. ¡Cuánto me gustaría hablar de todo esto ahí!”.

Conocíamos a ese Unamuno dueño de una prosa resuelta, en la que cabe el símil y el barniz irónico, el juego de palabras y el cultismo, capaz de derribar, también en oratoria ante la bancada, a los diputados de la República. El diario de sesiones del Congreso de los Diputados, del 22 de octubre de 1931, recoge una de las más famosas alocuciones del autor de La agonía del cristianismo (1925) y San Manuel Bueno, mártir (1933), sobre el uso del catalán y el castellano en las escuelas de Catalunya: “Para mí todo ciudadano español radicado en Cataluña, donde trabaja, donde vive, donde cría su familia, es no sólo ciudadano español, sino ciudadano catalán, tan catalanes como los otros. No hay dos ciudadanías, no puede haber dos ciudadanías”. En su discurso defiende la oficialidad del castellano y reniega de la imposición del catalán a todos sus ciudadanos.

Entre las cartas donadas aparece una de Valle-Inclán a Azaña en 1923

Un cristiano rebelde

Unamuno, fiel al ideario liberal, inquisitivo, polémico y opinante a contrapelo, que se declaraba cristiano pero abominaba de la teología católica o protestante, era un defensor de la lengua catalana y reconocía en Juan Maragall a uno de los hombres que “más profunda huella” dejaron en él. Sin embargo, se desconocía esta vehemencia en sus argumentos y conclusiones. Estas cartas se han conservado gracias al impulso coleccionista de Vivanco (Logroño, 1973), director general de Bodegas Dinastía Vivanco y director de la Fundación Vivanco, que reconocía a este periódico desconocer el contenido de la misiva debido a la urgente caligrafía con la que escribía Unamuno.

El 16 de marzo de 1922, Unamuno vuelve a escribir a Azaña, con toda confianza, más breve y más sarcástico: “Ahora ando ocupado en inventar una careta protectora contra la nube de los gases de aspirantes de la marea jesuítico-episcopal –y palaciega– con la que nos amargan. La estupidez –no otra cosa– borbónico-habsburgiana va en aumento”. Escribe un año y medio antes del levantamiento militar de Miguel Primo de Rivera, el 13 de septiembre de 1923.

La referencia en la carta a la figura de Alfonso XIII es premonitoria del papel decisivo que ocupó el monarca en la gestación del golpe de Estado. La mayoría de los historiadores considera al rey como un obstáculo para la posible conversión del régimen en una democracia representativa. Desde el comienzo de su reinado contribuyó decididamente, recuerda la historiadora Carolyn Boyd, “a propiciar la debilidad del poder civil y la predisposición militar a intervenir en la política”.

Desde luego, no había imaginado que la dictadura militar que inauguraba no era la salvaguarda de la Corona, sino el principio de la liquidación de la monarquía constitucional. De ahí que, meses más tarde del golpe, Unamuno escribiese que más que un golpe, Primo de Rivera había dado un “soplo” de Estado, dada la escasa resistencia que tuvo su acción, a la que no se enfrentó ni el resto del Ejército, que el rey apoyó inmediatamente y ante la que los partidos reaccionaron de forma pasiva.

Como escribió Arturo Barea (1897-1957), autor de La forja de un rebelde (1941): “El hombre de la calle se quedó mirando atónito lo que pasaba, como la gallina hipnotizada se queda mirando el trozo de tiza; y cuando trató de recobrar su equilibrio, los acontecimientos le habían sobrepasado: el Gobierno había dimitido, algunos de sus miembros habían huido al extranjero, el rey había dado su aprobación al hecho consumado y España tenía un nuevo Gobierno llamado El Directorio”.

Indalecio Prieto critica la censura de prensa del Gobierno de Alcalá-Zamora

La rabia de Valle-Inclán

Precisamente, entre las cartas donadas aparece también una que Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936) escribe a Manuel Azaña, el 16 de noviembre de 1923, desde la Puebla de Caramiñal, entrando a definir con saña a los ocho generales y un contralmirante encargados del Directorio… y algo más: “En la cuestión política estoy muy desorientado. A mí estos del Directorio me parecen unos sargentos avinados. La contestación a los presidentes de las cámaras es una flor del más puro rufianismo. Pero la prensa de la calle de Larra está tocando al último extremo de la idiotez canalla. Creo que ha llegado el momento de negarle el saludo a esos sacristanes. Todas sus adulaciones son a cuento de que el Directorio falle el pleito que se traen con ABC. Han resultado más cínicos y más idiotas que Don Torcuato. Porque muy idiota hay que ser para no alcanzar que esta gente militar –¿gente?– son unos asnos con piel de león. Es tan ridículo todo lo que está pasando. Indudablemente los presidentes de las cámaras, no esperaban que el Chulo de Palacio tornase en cuenta su escrito, y acaso sólo buscaban acentuar el perjurio con vistas al extranjero, donde no ha de mirarse con buenos ojos un poder irresponsable. Ya me canso. Mis recuerdos a todos los amigos”.

Desterrado pero no silenciado

En 1924, la dictadura respondía a las críticas de Unamuno mandándolo al destierro, en Fuerteventura, y cesándolo como catedrático y vicerrector de la Universidad de Salamanca. El filósofo había denunciado que el Directorio militar ya no era un “interregno” o una “tregua”. Veía Unamuno muy claro el objetivo del “pronunciamiento de generales camineros”: “No se trataba de llevar a cabo una revolución saneadora desde el poder, se trataba de evitar la revolución que se veía venir desde abajo”.

Y en la sombra muda, Manuel Azaña, el hombre de confianza, la referencia intelectual que asumió el riesgo de convertir en medidas legislativas el ideario reformista: impulsar la reforma agraria, implantar un sistema educativo nacional extenso, científico y laico, separar la Iglesia del Estado, reducir las dimensiones del Ejército… Arriesgó a pasar aquellas ideas a la acción política y se encontró con un estrepitoso fracaso.

En parte, auspiciado por los problemas de relación con Niceto Alcalá-Zamora (1877-1949), presidente de la República cuando Indalecio Prieto escribe, el 10 de enero de 1935, desde París a Azaña, en su domicilio de Serrano: “De cuantos actos políticos ha realizado don Niceto desde que se posesionó de la presidencia de la República, el más grave de todos es este de ahora al acaudillar, nada menos que desde su alto puesto, la reforma constitucional. Es algo a todas luces intolerable y, además, reviste caracteres de verdadera alevosía. Porque si en cualquier momento no se está en condiciones de polemizar con el presidente de la República, ahora, con la censura de prensa y con algunos periódicos sin poder publicarse, ni siquiera cabe contradecir sus ideas, esas que él dice nacidas de su experiencia y que son simplemente la ratificación de sus puntos de vista ya conocidos y reiteradamente expuestos en los debates de las Cortes constituyentes”.

Para entonces nadie quería a Alcalá-Zamora en su puesto. En particular, la izquierda, que no le perdonaba haberle retirado la confianza en 1933, lo que significó la caída del Gobierno de Azaña y la ruptura de la coalición entre socialistas y republicanos. Las buenas migas que ya se cocían en esta carta no pudieron mojarse cuando Azaña fue elegido presidente de la República, el 10 de mayo de 1936: en contra de lo que había previsto, no podría nombrar a Prieto presidente del Gobierno ante la negativa de la UGT de Largo Caballero. El Gobierno republicano quedaba debilitado y visto para sentencia (militar).

El Ramadà Un mes d'abstinències per reafirmar la fe amb Al·là

2010-08-12T12:26:00.001+02:00

Què és el Ramadà

El Ramadà és el nom que té el novè mes en el calendari musulmà i és un dels cinc pilars bàsics de la religió islàmica, juntament amb la creença en un Déu totpoderós, el pelegrinatge a la Meca, la pràctica de l'almoina i la pregària. L’inici i el final del període de Ramadà no és el mateix per a tots els creients musulmans i varia segons la franja horària en la que viuen, doncs l’inici d’aquest període depèn de la visió que es té de la lluna.

La festa rememora la “recitació” o primera revelació de l'Alcorà que Déu va fer al profeta Mahoma al desert i que va durar tot un mes. L'Alcorà és el llibre sagrat pels musulmans i està format per 114 capítols o “sures” que són una guia espiritual que inspira la vida del creient.

Un mes d'abstinències

Hi ha tot un seguit de preceptes que s’han d'acomplir durant el mes de Ramadà. Des de l'alba fins al crepuscle, els creients (excepte els nens, els soldats, els viatgers, dones embarassades o en període d’amamantament i els malalts) han de dejunar (abstenir-se de menjar i beure), deixar de prendre intoxicants i no tenir relacions sexuals. D’això, en àrab, se’n diu “as-siyam”. En cas de no poder fer el dejú, es pot substituir per la caritat o recuperar durant altres dies al llarg de l’any. El dejú és una pràctica comuna en moltes cultures, doncs es considera que a més a més de ser beneficiós per la salut, proporciona un grau de purificació de l’organisme que permet una dimensió espiritual més elevada. Els canvis que experimenta l’organisme amb les abstencions permeten assolir una visió més espiritual de la realitat.

La festa al món àrab

Al món àrab, el trencament del dejú és marcat per les sirenes que surten de les mesquites i que ressonen per totes les ciutats i pobles. Durant aquests dies la vida pren un altre ritme: la vida administrativa i laboral s’adapta a aquests preceptes i molts establiments de restauració només obren per la tarda, després de la posta de Sol. El trencament del dejú és celebrat alegrement pels creients, que s’afanyen a menjar abundosament al voltant d’una taula, rodejats de familiars i amics. Sovint aquests sopars van acompanyats de l’intercanvi de regals de tot tipus. És a l'interior de cada casa on el Ramadà es viu amb més intensitat: les famílies conviden els seus veïns, familiars i amics a degustar l’harira o altres plats i fer plegats el trencament del dejú diari. També és costum que els dies de Ramadà s’aprofitin per anar a comprar roba nova.

El capvespre del dia 27 d'aquest mes sagrat es celebra 'la Nit del Poder' o “Nit del Destí”, el jorn més importants del Ramadà. Es creu que en aquest dia Mahoma va rebre la revelació de l'Alcorà i, que, per això, és en aquest dia quan Déu determina els destins del món de l'any vinent. Una creença popular determina que qualsevol desig demanat aquest dia és concedit.

El Ramadà acaba amb la Aïd el-Fitr, literalment “festa petita”, una celebració que marca el final del període d’abstinències.

Punts en comú amb celebracions cristianes

Així doncs, més que una festa, el Ramadà és un conjunt d’activitats festives (religioses, gastronòmiques i familiars) que es celebren durant un mes destinades a renovar la fe en Al·là. Durant aquests dies els musulmans practiquen el dejú, es concentren en l'oració i la pregària, dediquen menys temps als afers quotidians i practiquen especialment la solidaritat amb els més desvalguts.

El Ramadà té molts punts en comú amb la Quaresma cristiana, sobretot pel que fa a la pràctica del dejú durant un període llarg i per la pràctica de l'oració, però també amb la Pasqua o el Nadal, doncs, a diferència del que pugui semblar, el temps de Ramadà és un temps alegre perquè s'hi commemora que s’ha revel·lat el missatge de Déu.